Granotes blaves

Ja feia estona que estava davant de l’ordinador amb els braços creuats, el front arrugat i la mirada perduda esperant que la inspiració aparegués per art de màgia. Havia d’escriure una redacció pel concurs que organitzava l’Òmnium cultural. Part del meu cervell no parava de maquinar, buscant algun tema original que pogués impressionar el jurat. L’altra part seguia atent la vinguda sobtada d’una empenta creativa.

Havia resseguit amb la mirada gairebé totes les autopistes que creaven les poques mosques d’hivern que encara quedaven a la meva habitació. De tant en tant escrivia unes quantes línees d’alguna anècdota de la meva vida a la pantalla, però no passaven uns segons i ja les havia esborrat. Mirava algun cop per la finestra i em distreia veient com circulaven els cotxes. Pensava descriure el que veia a través de la finestra, el paisatge, la gent, l’ambient… Seria força interessant, la veritat. Però no, millor que no. Era una idea inviable: estava mancat de vocabulari com per fer quelcom que el jurat catalogués d’engrescador, original o sorprenent. Aleshores em tornava a girar, aixecava els braços del teclat, feia uns quants estiraments per tal de relaxar-me i posar-me còmode, i tornava a mirar la pantalla. Blanca. Blanca, amb aquell pal que no parava de posar-me nerviós apareixent i desapareixent. Maleït cursor quan res seguia el curs que m’hagués agradat!

Una de les mosques que havia estat perseguint amb la mirada va tornar a creuar just per davant meu descrivint una línia extraordinàriament recta. Em vaig quedar immòbil uns segons i hi vaig estar reflexionant. Per què embolicar-me amb una redacció tot fent esses amb històries, quan puc explicar un fet real seguint una línia cronològica recta i sense entrebancs?

Desprès d’això vaig escriure les dues últimes hores que havia passat, que eren les que recordava amb més claredat. Vaig aixecar-me, em vaig posar la jaqueta i, després de donar les gràcies a la mosca quan la vaig veure llegint la redacció, vaig sortir a donar un vol i vaig dir-me per dins: – Que fàcil que és escriure!