Mentre Aristòtil discutia amb sí mateix sobre la teoria de les idees i recordava el seu antic mestre Plató, l’ombra del meu professor de filosofia no parava de ballar al meu costat. Jo per estava situat a la primera fila a mà esquerra d’aquella classe.
Sobre la taula hi tenia el llibre obert a la pàgina 213, Kant, un altre personatge d’aquesta novel.la que en fan dir filosofia, l’agenda, i un boli de la meva companya… Portava 10 minuts parat, observant el boli, aquell boli intentava dir-me alguna cosa que jo no aconseguia entendre ni deixifrar.
Començava a veure-hi més clar, un prat d’herba on hi havia una vintenta de vaques blanques amb estampats en forma de triangle i de color negre. N’hi havia una que hi tenia una estrella. M’hi vaig acostar i li vaig demanar que perquè era diferent. Ella em va respondre que li agradava molt el rock.
Així doncs mentre Aristòtil construïa el Liceu, jo obria una nevera de la marca MoolFreed que em vaig trobar enmig d’un camp de maduixes. Allà dins hi havia un plàtan amb forma de poma. El vaig agafar i de cop em va aparèixer Aristòtil. Ell em va explicar que el que era important era la idea universal de les coses, l’essència de cada cosa i no pas la forma física que tenia, de mica en mica anava desapereguent com si fos en Nick casi decapitat de Harry Potter, l’últim que va desapareixer del tot va ser la seva veu.
Uns metres més avall d’aquell camp de maduixes hi havia un mar veritcal, encara no sé com s’aguantava aquella aigua però el fet esque hi era i m’hi vaig acostar purament per curiositat. Allà m’hi vaig trobar un color estirat en una butaca, em va preguntar pel nom i em va dir que em coneixia de quan erem petits, que sempre jugavem a les boles a la plaçeta del costat. Era el color groc no tenia ulls, només una boca, braços i cames de color negre ben primetes com aquells personatges del club super 3 ara ben bé no sé quins eren…, el seu pentintat era la punxa, quedava bastant bé.
El color groc es va començar a moure i amb la butaca feia la mateixa fresa que fan els alumnes quan s’aixequen tots de cop, em va sorprendre que un color fes tan de soroll, pero de cop vaig entendre que s’estava aixecant perque el seu telèfon mòbil li estava sonant, sonava de la mateixa manera que sona el timbre de l’IES Montsacopa.
- Va Med aixeca’t que ja ha tocat el timbre!
Sobre l'autor del bloc en sabreu moltíssimes més coses is llegiu algunes de les entrades que hi trobareu per ací. En general les persones se les coneix per les vivències compartides, pel que fan o deixen de fer, les seua ideologia i molt més. Però el millor mètode d'esbrinar la forma de ser d'algú és llegint entre linie | 
